Divulgació de la forja

Avui dia, la forja es troba en una situació complicada, derivada d’un buit legal, ja que estàdesprotegida de les grans indústries. I és que la forja estàafectada per les mateixes obligacions i normatives que fabricants de cotxes, barcos o trens.

En menys de mig segle, les artesanies en general han anat minvant, algunes han sabut agrupar-se sota el paraigües d’un gremi o col·lectiu, que amb dificultats ha pogut defensar la metodologia tradicional vers la tecnologia moderna. 

És difícil saber  exactament perquè el sector de la forja no ha tingut aquesta capacitat de normatilitzar-se en els estudis i formació reglada. Diversos factors fan complicat l’ensenyament de la forja: la perillositat, la logística i la complexitat de la mateixa.

En l’àmbit educatiu, tot allò que és perillós s’ha anat tancant per una qüestió de seguretat, protegir els alumnes (aprenents), i al mateix temps estalviar-se maldecaps al docent que l’ha d’impartir. Ferros que cremen, elements que tallen, que punxen, manipular el bufador amb autògena, olis calents, àcids i eines que escupen virutes de metall.

Manipular peces que podrìen esclafar un dit o simplement agafar una contractura per picar És impensable, sembla que la societat d’avui en dia prioritza treballar amb un ordinador i pretén que totes aquestes feines creatives, artístiques i manuals les facin les màquines. 

La visió que l’ofici de serraller és perillós és, en realitat, una exageració. En comparació, és més perillós ser fuster que ser ferrer. Pocs serrallers han perdut dits d’una mà per un descuit.

La solució als problemes que poden sorgir per la suposada perillositat d’aquest ofici ha estat apartar-lo dels ensenyaments reglats, o ensenyar l’ofici d’una manera tecnificada.

De fet, la tecnificació ha arribat a un punt que la persona ni tan sols interactua amb la màquina: es fa tot a través de l’ordinador i la persona ja no intervé ni interactua amb el torn numèric o la fresadora, ho fa tot la màquina. A Serralleria March creiem que la solució seria anar a la causa del problema, que va ser una manca de disciplina laboral, aprendre a ser cautelós i previsor envers dels perills que poden suposar certes accions o metodologies.

Un altre factor que ha intervingut en aquesta situació és la logística.  A diferència del ceramista, el joier, el sabater o l’adober, .la forja necessita molta maquinària de grans mides i tonelatge. om el picapedrer o el vidrier bufador, per treballar el ferro fa falta el banc de treball, el torn mecànic, la màquina de foradar, el martinet, la plegadora. Totes aquestes són màquines que ocupen espai. A més, fa falta un terra ferm per poder-hi treballar, ja que pot rebre els impactes dels martells sobre l’enclusa, i el tarnal és essencial per moure els objectes tant als que s’hi està donant forma com els que utilitzem per donar-la.

Encluses, claveres, cargols de banc…ots aquest elements pesen i son de dimensions considerables. Com que anem de la mà de la industria, encara que siguem el cosí petit de la familia de la siderurgia hi ha elements que fan imprescindible disposar de cert espai per treballar.

És un treball sorollós, és a dir, no podem establir-nos a les ciutats ni en espai urbans, els tallers antics i tradicionals han sigut engolits per les vivendes i la urbanització de les ciutats i pobles. El sector de la forja ha quedatdesemparat per la societat davant les dificultats econòmiques que suposa canviar de local. Desplaçats al sector industrial, els petits tallers de forja tradicionals s’han vist competint amb la carpinteria metàl·lica, la industrialització del producte per reduir-ne els costos, i la forja industrial que hom pot comprar i muntar.

La regularització del treball ha fet que la mà d’obra es disparésen els objectes artesans com és evident. Però el problema de l’artesania no és pas aquest. El problema és la falta de coneixement i sensibilitat del consumidor.

Avui dia es poden arribar a pagar dos mil euros per un mòbil nou, per un televisor o una bicicleta elèctrica, elements tots amb una data de caducitat clara.

En canvi, no s’entén pagar aquesta quantitat per un objecte forjat que durarà tota la vida i passarà de generació en generació.

Fins i tot alguns consumidors demanen que l’artesà compri la seva pròpia feina perquè no acabi a la fins el punt que volen que l’artesà compri la seva pròpia feina perquè no acabi a la ferralleria. També s’ha arribat a un punt en què hi ha treballs que no se sabrien tornar a fer, o que simplement no podrien realitzar-se per una qüestió de costos, ja que els preus en serien desorbitats, i la solució moltes vegades acaba sent una reproducció amb plàstic escanejant les obres que un dia l’home va fer amb les seves pròpies mans.

La complexitat de l’aprenentatge de les tècniques i sistemes va lligat ala figura de  l’aprenent que ha desaparegut, substituït per l’estudiant que teòricament ve format de les escoles.

Per un costat, el mestre forjador no pot entrar a les escoles per ensenyar, i en el seu taller cada cop és més complicat mantenir sistemes de fabricació que fan de la peça una obra costosa en comparació a les altres solucions que avui ens permet la tecnologia.

El que pot fer una premsa ja no es farà a cop de mall, els talla es fan a làser, no es tallen amb escarpa i martell, tampoc s’arreglaren les eines que es trenquen ni es produeixen estris per les llars de foc que ja no es construeixen.

És una qüestió romàntica es podria dir, ja no es la solució als problemes, els esmolls amb els quals remenaves les brases han passat a ser un detall, una relíquia penjada a la paret com si d’una antiguitat es tractés, com si fos un trabuc o les espases medievals junt amb l’armadura i el tapís que un dia es va brodar a mà.

Aquesta podria ser una radiografia de la situació del sector de la forja amb la que ens trobem avui dia. És per això que el qui  s’obre camí en aquest món, o bé es tanca en si mateix i el seu taller o es veu obligat a implicar-se en la lluita i la divulgació de l’ofici perquè no s’acabi perdent.

Actualment a Catalunya es porten a terme tres principals trobades i fires de forja: la Fira del ferro pirinenc a Alins, la Fira de la Forja a Alpens i la Fira de forja i artistes del ferro de Besalú. En aquesta última hi estem implicats com a part de la organització.

Aquestes trobades en les que ens reunim forjadors d’arreu del país  i part de l’estranger, serveixen per donar visibilitat al sector, per sensibilitzar la societat i acostar aquest art tan antic a les noves generacions. Mestres artesans i aprenents es reuneixen i comparteixen coneixements i tècniques que amb els anys s’han anat perdent. Estem en constant aprenentatge, mai s’és prou savi ni expert, sempre hi haurà qui et sorprendrà amb les seves obres o peces artesanals.

És una moneda de doble cara, per un costat ensenyem els que volen aprendre per continuar l’ofici i per l’altre cara acostes a les persones del carrer aquest treball mil·lenari, despertant la curiositat i les ganes de conèixer abans que acabin als llibres i els museus d’interpretació.

A la Serralleria March sempre hem tingut les portes obertes per aquells que s’interessen per la forja. Tot i les dificultats que comporta, s’ha mirat de fer col·laboracions amb escoles locals, instituts o universitats, però es fa difícil poder complir amb les prestacions que s’exigeixen avui dia per obrir aquests tallers antics al públic.

Si s’han deixat d’utilitzar aquestes tècniques mil·lenàries és sols per una qüestió econòmica. a forja més pura és més costosa de produir, per això s’ha anat substituint per les tecnologies que han anat apareixent al llarg del temps. El que abans s’havia de fer entre tres homes, ara ho fa un de sol i en una quarta part del temps.

La fabricació en sèrie, tècniques com la soldadura eléctrica, el tall amb plasma, els forns de gas, el dic de tall i de desbast enlloc de la llima, la broca i la màquina de foradar o la soldadura contínua  amb fil o el Tic han permès economitzar molt les feines.

El motor elèctric va comportar la supressió del molí d’aigua. Les primers fàbriques funcionaven a partir d’un sol motor que repartia l’energia per tota la nau, amb el sistema de l’embarrat, que traslladava l’energia a totes les màquines a través de politges i cintes de cuir.

Això sí, aquell sistema era perillós i lleugerament rupestre, lligat a lacapacitat d’aconseguir energia elèctrica. Amb el temps, les màquines han anat independitzant-se i cada una d’elles té un motor propi.

Tot això, que actualment ja és història, ha anat canviant. El que no ha canviat amb el pas del temps son l’enclusa i el martell. Colpejar el ferro per moldejar-lo al gust i necessitats de l’artesà ha permès mantenir l’essència i el romanticisme que la tradició de la forja manté avui. És el llegat que la història ens ha deixat.

I heus aquí, la figura del forjador actual, reclòs en els seu taller resistint els canvis que la tecnologia i l’evolució digital suposa.