Forja artística

L’enginy i el ferro

Les estructures per donar formes i volum al ferro i els metalls fan que l’enginy sigui essencial per dominar un material tan dur i tosc.

Al treballar amb la tercera dimensió ens permet i obliga a imaginar i pensar en volum. El resultat dependrà de la gràcia que tingui cada artista en aplicar les tècniques i estils a la obra. Per això, confiar en mestres artesans que creen des de ben joves aporta la seguretat que el resultat serà original i de qualitat.

L’art i l’objecte

Ser artesà implica ser creatiu. Antigament es parlava d’arts aplicades. mb els anys, el “disseny” ha substituit el paper que els artesans tenien en la societat, l’objecte o element funcional.

L’home no ha deixat mai de crear eines o elements per superar els obstacles i problemes que la vida ens ha presentat al llarg de la historia.

Des d’una pinta de cabell fins a la catapulta per les batalles, els elements com la fusta i el metall s’han combinat per donar solució als obstacles. Un cop pensada la solució, entra el concepte de bellesa, o la major o menor aplicació de l’art a cada objecte.

Com fer de la funció pura d’un objecte una obra bella? Una reixa, una taula, una teia, una làmpada, o un simple bastó: tot objecte guarda un racó per plasmar-hi l’habilitatartística de l’artesà, aquí és on es diferencia el serraller del ferrer.

Es podria dir que el ferrer sols dóna solució a la funcionalitat que l’objecte demana però el serraller té la sensibilitat d’embellir l’objecte fins el punt de fer-ne una joia, una obra d’orfebreria per objectes sagrats i apreciats pels homes, com podria ser un reliquiari o la creu de l’altar del temple més sagrat.

La forja avui

A diferència d’altres artesanies o materials, la forja i el ferro s’han vist transformats en els últims anys de manera sorprenent.  Podríem fins i tot dir que ens ha dut a l’espai i també al centre de la Terra. Tota la nostra història ha quedat transformada gràcies al desenvolupament industrial que la metal·lúrgica ens ha permès.

Des dels primers invents d’un geni com Leonardo da Vinci, passant per Tesla fins arribar al dia d’avui amb la intel·ligència artificial o l’androide que se sosté a través d’un cos articulat amb engranatges i estructures que no deixen de ser metàl·liques.

Darrere de cada cop i doblegada

Aquesta constant recerca de com solucionar i donar forma al ferro es fa investigant les tècniques tradicionals que aprenem dels mestres artesans. Però en ocasions, també, o s’aconsegueix bé aplicant mètodes no tant purs,  i correctes i controlats: això dona peu a trobar solucions que pot ser mai ens hauríem haurìem plantejat.

Aquesta inquietud lliga l’artesà amb l’art, l’expressió plàstica a través del ferro com a material o element conductor del llenguatge artístic.

Darrere Darerre de cada escalfada, de cada cop i doblegada, d’un tall fet amb l’escarpa, el tallant o simplement amb el sopletsoblet o el plasma s’hii amaga una petita obra, sols cal parar atenció per descobrir-la.

La funció de la forja

Però deixant de banda el paper que ha tingut l’artesania abans de época moderna, abans que el concepte de l’art apareaguées per trencar i separar l’objecte de l’obra, és ara quan el mestre tradicional es veu atrapat per el concepte.

Superats tots els obstacles que se li han presentat a llarg de la vida, sempre els ha superat amb més o menys gracia però mai s’ha deslligat de la funció o l’objecte. En la forja,, l’objecte sempre n’ha sigut l’element central, tot gira entorn l’objecte.

Artistes del ferro i referències

L’art, deixant de banda tot el que hem après el concepte de l’art, ha trencat amb tots els motlles.

Hi ha moltíssims artistes que han treballat els metalls, concretament el ferro. odríem parlar de E. Chillida, Oteiza, E. Moore,  R. Serra, de Giacometti, Alfaro, J.M. Subirachs o Jaume Plensa.

Però de tots ells, em sento més identificat (o simplement els admiro i m’inspiren) :amb Pablo Gargallo i Juli González , Martín Chirino Lòpez i també Claudio Botero.

No és que el seu art no sigui prou potent o no m’agradi, al contrari, molts d’ells ens entusiasmen, sinó simplement perquè combinen el romanticisme de les tècniques tradicionals i han sapigut mesclar experiència artesanal amb l’art acadèmic.

D’altres, en canvi, s’han nodrit més de la indústria, juntament amb els grans forns o fundicions de metall per dur a terme les seves obres. Això no implicaque els rebutgi, però si més no, no és el camí que m’inspira a seguir o la fita a què un desitja arribar.

Més enllà de tots aquest grans artistes el meu mestre sempres serà el meu pare, en Rafel Codina March. És en els seus treballs on vaig veure la possibilitat d’expressar-me amb el metall.

Si hi ha un exemple d’això, a part de les virgueries que van fer els antecessors del taller de Can March, n’és la peça escultòrica que es troba a la part de la sabateria “ Castellsaguer” del carrer Barcelona de Mataró, “Alegoria de la pell”. Dues bèsties plenes de textura i moviment es barallen i lluiten per apropiar-se de la llum o la vida podem deduir. És amb ella que va despertar en mi la curiositat i el neguit, el repte de poder utilitzar aquest element per plasmar tot el que volgués.

Segurament, em podria haver quedat amb el dibuix, podria haver entrat en la pintura o la il·lustració, però em faltava una dimensió que el ferro i la forja com a eix conductor m’han permès tenir. Aquesta dimensió permet somiar i imaginar les figures i formes que he anat realitzant tant per encàrrec com per inquietud personal fins el present en el que avui ens trobem.