Reproduccions, interpretació i manteniment de peçes de forja
El ferro, el material definitu
La peculiaritat del ferro és que sempre manté la seva composició encara que passin cent anys, no es deteriora facilment i sempre es pot tornar a fondre, a reduir-lo per tornar-lo a forjar.
El ferro es pot reciclar, es podria dir que és el material etern. El podem veure en reixes, portes i altres elements, dels que s’ha aprofitat el material, que en el seu moment havia tingut una altre funció.
Un exemple típic i tradicional són els ferros de les rodes dels carros que, un cop gastades, s’aprofitaven per fer-ne ferradures, eines del camp o reixes. A les masies catalanes es poden veure reixes de llangardaix amb forats al mig del barrot. Senyal dels emmetxats que necessitaven les rodes de carro per els rails.
Al ser un material difícil i car d’aconseguir sempre se l’ha valorat i s’ha guardat per poder-lo reutilitzar, no es pot desaprofitar.
D’això en podem trobar molts exemples i en totes les èpoques. Des de el romànic, amb les decoracions de les portes i els ferratges amb els seus picadors, fins al modernisme, del qual Josep M. Jujol en seria un bon exemple.
Restauració de peces de forja
Aquest aspecte del ferro fa que amb el temps els ferrers i forjadors hagin hagut de reproduir elements trencats, deteriorats o oxidats dels treballs dels seus predecessors.
Per tant, havien de conèixer les maneres de treballar i tractar el ferro de cada època.
Això amb el temps s’ha anat perdent, però investigant una mica es podria tornar a reproduir. Al segle XIX no hi havia problemes a l’horade reproduir, imitar o restituir les decoracions o els elements de ferro que decoraven, il·luminaven i protegien els espais.
L’artesà era la persona indicada i encarregada de trobar solució a aquests reptes que els propietaris (el mossèn o cardenal en cas de l’Església o el senyor feudal i posteriorment els Borgies) trobaven a l’hora de reconstruir decoracions o elements de ferro que s’havien fet malbé pel pas del temps, una batalla o altres desastres.
El propietari era qui decidia quin dels artesans de la ciutat o voltants faria la reconstrucció. Per aconseguir aquest tipus d’encàrrecs s’havia de tenir un cert prestigi, fet que venia donat per les habilitats i la trajectòria de l’artesà en qüestió. Per altra banda, un cop l’artesà rebia un encàrrec d’aquesta mena, el seu prestigi anava creixent. Amb el temps, el perfil del serraller amb el tva anar agafant la descripció d’artista capaç de fer peces fabuloses, obres d’orfebreria comparables amb les joies i corones de palau (realitzades amb plata, or i pedres precioses). Es podria dir que arriben a tenir el mateix rang.
No és però fins afinals del segle XX / XXI que apareix la figuradel “restaurador”: persona entesa, capaçde recuperar sense malmetre la peça original la bellesa de l’objecte que en el seu dia havia tingut. Ho fa mitjançant tècniques modernes i productes quìmics en el cas dels frescos i pintures en llenç. Aquesta persona ha anat agafant pes en el sector de la recuperació d’obres antigues i han anat apartant els artesans, que en els seu moment eren els únics entesos capaços de salvar i sanejar aquestes obres.
Al minvarel número d’especialistes, amb el temps s’han fet moltes desgràcies a causa del mal criteri i la desconeixença.
Un altre factor que ha fet mal en la recuperació de les obres son els costos, ja que moltes d’elles en el seu moment es pagaven amb la vida i algunes d’elles passaven de generació en generació fins que no es finalitzaven. vui en dia seria inhumà i incomprensible dur a terme una obrad’aquesta magnitud
És per aquest motiu que el perfil del restaurador ha guanyat lloc enl’àmbit dels oficis tradicionals.
El ferro a llarg de l’història
El problema del ferro encomparació amb altres elementsvés que encara no s’ha descobert la fórmula per datar-lo: la tècnica del Carboni 14 no serveix. Només a través de les tècniques i les metodologies de treballar el ferro es poden trobarpistes per saber si és d’una época o una altra.
Per exemple: durant el romànic l’element principal n’és la fusta, i el ferro ocupa una funció decorativa. És un material preuat i difícil d’aconseguir. Pertant, només es troba en monestirs, ermites i masos de certa riquesa.
No és fins l’arribada del gòtic, que les fargues es tecnifiquen i poden produir amb més quantitat les barres de ferro, tot i que continua sentun material que només els rics poden permetre’s.
Durant aquesta època només es pot veure en catedrals, cementiris, basíliques i casals de les ciutats, que llueixen reixes amb barrots rodons i rectangulars però encara amb formes tosques i irregulars, amb imperfeccions, irregularitats, unions abruptes que surten al ser soldades a la calda.
No és fins als entrants del s.XVIII que les fargues produeixen un ferro més ben acabat i el quadrat salomònic pren el relleu dels barrots rodons. ambé apareix la broca, la llima i l’acer per les eines de tall.
Però quan realment hi ha una transformació important en el sector és amb el sector armamentístic de l’edat mitjana i la incorporació de la pólvora, els canons, el trabuc i les armes de foc.
Durant la revolució industrial i l’era de les màquines, i amb la creació del molí d’aigua, de vapor i de combustió del carbó, es poden començar a produir peces d’estampació, el tornejat, la fresadora i la fundició.
Les capacitats del ferro meravellen l’home amb la Torre Eiffel, la màquina del tren, els cotxes i els vaixells. L’aparició del gas amb els bufadors (soplet) permet al forjador una soldadura controlada i neta, permetent-li. d’aquesta manera fer treballs més fins, agilitzant i reduint-ne l’esforç.
La importància de les tècniques i d’estil de la forja
La falta de connexióentre el mon artesà i l’actual restaurador (sovint per falta de coneixença) ha fet que s’hagi arribat al punt de no intervenir sobre els elements amb la intenció de conservar i preservar-ne l’original.
En aquesta situació l’única solució possible ésla substitució de l’original per una rèplica que simula l’original. s aquí on l’artesà pot intervenir, indagant en l’estil de la peça original per reproduir amb la màxima fidelitat la peça en qüestió. El domini de les tècniques i mètodes és essencial, però avui en dia el cost de la producció és clau i l’enginy del forjador per imitar-les també. Imitar les tècniques i mètodes també dependrà de les habilitats del forjador.
A can March venim dels tallers que treballen la forja modernista. lgunes de les tècniques que treballem han passat per les diverses generacions fins arribar a l’actualitat. Les tècniques més modernes, les treballem gràcies a l’observació i l’enginy de les primeres generacions. També hem treballat tècniques que s’han deixat d’utilitzar, o han evolucionat per donar el mateix resultat, o similar.
Podem identificar els següents estils: El romànic, el gòtic català, el gòtic franco-alemany, el bizantí, el renaixentista, el noucentista, l’art nouveau i el modernisme català. Alguns d’ells son molt similars o les diferencies son per una qüestió de la tècnica i sistemes de construcció i unió dels ferros.
Amb els anys, les tècniques s’han anat perdent i han estat substituïdes per altres més noves que la tecnologia ha permès. n bon exemple és el modernisme, on l’utilització de la producció en sèrie, l’estampació, la fosa o simplement l’ús de l’autògena i el bufador per soldar és força present.
La soldadura amb plata, plom, llautó o estany; l reblonat o el clau forjat, l’ensamblatge del ferro, els encastos i metxes per reblonar, el recalcat i foradar en calent són mètodes que es mantenen latents encara en els tallers, aferrant-se al pas del temps.
